Imprimeix

Discurs de Francesc Macià durant la sessió d’investidura com a president de la GeneralitatA través de l’historia; quan les raons del fet nacional de Catalunya han emergit a la palestra política, tot d’una, s’han obert les comportes de d’endèmica intolerància de l’estat espanyol mitjançant campanyes de manipulació de la realitat que inevitablement han creat una aprensió i recel i àdhuc bel·ligerància de molts espanyols vers Catalunya. Aquesta propaganda sistemàtica plena de situacions i conceptes artificials, sobre tot en l’època més clerical-feixista de la dictadura franquista, que arribà a assolir una falsa imatge del “hecho catalán” al presentar-ho com la simple aspiració material d’una comunitat rica, egoista i insolidària amb la resta d’Espanya. Si bé no s’ha pogut evitar que gents senzilles, mancades d’un millor saber sobre la qüestió, s’ho hagin cregut de bona fe, també és cert que molts espanyols s’han adonat que aquest centralisme unitarista a ultrança es tracta d’un instrument practicat sota un patriotisme ajustat als interessos de les oligarquies que des de fa tres segles tenen segrestat l’Estat espanyol.

Ara, davant la proposta política més important formulada en tres segles per Catalunya a l’Estat espanyol sobre llur sobirania com a nació, torna, amb més fúria que mai, una nova campanya amb l’objectiu d’aconseguir de la ciutadania espanyola una animadversió generalitzada contra el dret a decidir dels catalans. Aquesta inveterada política de descrèdit, pròpia d’un lerrouxisme de nou segell, és portada a cap a Catalunya pels partits polítics d’obediència espanyola que a tall de “quintacolumnistas” estan dirigint la seva tasca a la ciutadania catalana provinent de l’immigració de parla castellana, aprofitant-se del nexe idiomàtic i del document espanyol d’identitat per fer que s’adhereixin als interessos polítics de les classes dominants que un dia els varen foragitar de la seva terra espanyola obligant-los a fugir de les condicions de misèria a les que estaven sotmesos. Aquesta gent, de tant pensar en l’unitat d’Espanya, ha oblidat, o pot ser mai ho va saber, la tradició històrica de Catalunya com a gresol de cultures rebudes d’arreu i al llarg dels temps. També ignoren que no es pertany a un poble exclusivament per raó de sang o naixement, sinó també per una voluntat de defensa dels seus drets històrics, de la seva cultura i per una plena identificació amb el seu devenir polític. Tots aquests requisits han estat practicats per la majoria del contingent de l’immigració a Catalunya que, ja fa molts anys, varen assumir voluntàriament la catalanitat de destí. En definitiva, l’immigració, sense oblidar els seus orígens i des de molts anys enrere, té la consciència de que per damunt de la seva partida de naixement existeixen els seus interessos com a ciutadans de Catalunya, i de que res al nostre país els hi és aliè. Com diu el manifest fundacional de l’entitat SÚMATE, “formen part activa de la comunitat nacional catalana”  

Aquesta realitat no és una cosa nova. Ja en el discurs inaugural del Parlament de Catalunya al 1932, el President Francesc Macià va dir:

“Tots els catalans –els de sang, els de llengua, els de naixença, els de residencia- participaran en els avantatges de l’organització autonòmica (...) Considerem també catalans –volem remarcar-ho- tots aquells que, residint a la nostre terra, conviuen amb nosaltres i se senten compenetrats amb els nostres anhels i ideals.”

El socialista Rafael Campalans, preocupat pel fenomen de l’immigració a Catalunya durant els anys 20-30 del segle passat (que suposava el 15% de la població autòctona), en el seu ideari polític va concebre els següents textos que semblen escrits avui:

“I per a nosaltres, la pàtria catalana vol dir sobretot el grup d’homes que viuen a Catalunya i tenen una voluntat col·lectiva de convivència i de progrés, vinguin de les terres que vinguin.”

“Catalunya per a nosaltres és –abans de tot i per damunt de tot- aquest arborament espiritual del nostre poble, aquesta febre per la gestació d’un nou ordre polític i social, aquesta febre sagrada que senten tots els homes conscients de la nostra terra i que uneix en un mateix idealisme, en uns mateixos anhels per l’adveniment d’una societat millor, els qui són fills de Catalunya i els qui han nascut en aquelles terres d’Espanya sotmeses encara a l’esclavatge embrutidor del caciquisme.”

“Catalunya no és solament –com voldrien alguns- la geografia i la història passada. És, sobretot, aquest deler regenerador que s’encomana a tots els homes que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d’història futura. No és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir.”

Eduard Moreno