Publicat a la Revista de l'Ateneu Barcelonès

Quan en Francesc Cambó va publicar el seu llibre titulat: Per tu concòrdia, eren temps difícils pera la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya ja que la pol

ítica anticatalanista de la dictadura de Primo de Rivera va tallar en sec el moviment nacionalista vigent durant els cinquanta anys anteriors. La formulació del líder de la Lliga Regionalista es resumia en una política «encaminada a crear una solució espanyola d'efusiva concòrdia al problema de Catalunya» i això. segons ell. es podia assolir dins una Espanya unitària i dins d una Espanya federal.

Cambó que sempre va preconitzar que Catalunya havia d'intervenir en la política espanyola de la que històricament havia estat absenta. per tal d’adaptar-la d'acord amb els temps moderns, en la qüestió catalana, veia dos pols oposats que feien impossible l'encaix de Catalunya dins d’Espanya: la catalanofòbia dels centralistes recalcitrants espanyols i els grups catalans que defensaven una opció independentista (aleshores se'ls anomenava separatistes).

Avui el problema de Catalunya respecte a Espanya és molt diferent al de l'època en què Cambò feu la proposta basada en la concòrdia entre espanyols i catalans. La Constitució de 1978 i el seu resultat pràctic de l'Estat de les autonomies, que segurament hagués complagut al controvertit polític català, ja que la seva tesi no anava gaire més lluny, és una realitat inqüestionable. Però després de 20 anys Espanya i Catalunya han canviat molt de manera que una vegada entesti l'estat centralista i uniformista espanyol (malgrat que encara es puguin veure rampells contraris de la dreta cavernícola) toca ara, segons algunes forces polítiques com CiU’. com veurem més endavant avancen vers una Espanya plurinacional capaç d'afirmar el dret de les distintes nacions a exercir la seva autodeterminació, sempre des d'un plantejament pacífic i democràtic.

Sobre el futur polític de Catalunya en relació amb l'estat espanyol, les dues formacions polítiques més importants del Principal, CiU i PSC. fa un parell d'anys varen publicar dues propostes polítiques que paradoxalment, malgrat tractar-se de les declaracions més importants sobre el tema nacional des de l'Estatut d'Autonomia, per estranyes raons no se n'ha parlat gaire en els fòrums polítics i ha calat moll poc en la ciutadania. Es tracta de la Declaració de Barcelona signada pels partits nacionalistes BNG. EAJ-PNV i CiU i de l'opuscle «Per Catalunya», «Ara. un nou federalisme», del PSC.

La Declaració de Barcelona, dels partits més representatius de Ies tres nacionalitats històriques de Espanya (Galicia. Euskadi i Catalunya) es resumeix en un document molt acurat que declara que després de vint anys de democràcia encara no s’ha resolt I’articulació de l'estat espanyol com a plurinacional i sense cap mena d'ambigüitat s’endinsa doctrinalment vers la reforma de l’Estat per tal d'avançar en la superació del model actual i en la plasmació de reformes i de mesures encaminades al reconeixement per l’Estat espanyol de llurs drets nacionals.

El text dels tres partits esmentats quan es refereix a la visió conjunta davant I’Estat espanyol resulta agosarat mitjançant un llenguatge clar i directe al qual no estem acostumats de la classe política del nostre país. Sovint es posen en joc conceptes polítics con autodeterminació, sobirania nacional, estat plurinacional, confederació i independència. Per exemple a l 'apartat 1.2 «Els nostres drets inalienables». a la pàgina 6 del document, es diu: «El principi de sobirania resulta qualitativament diferent al principi d'autogovern que es consolida mitjançant el desenvolupament dels estatuts d'autonomia que. tol i en un escenari de desenvolupament total, només suposen un procés de descentralització política i administrativa, perquè l'element constitutiu del poder continua localitzant- se a l'Estat. Hem de superar la fórmula autonòmica ja que és una carta atorgada per un estat que. segons la definició constitucional, es basa en una sola nació, única i indivisible, la nació espanyola, negant el caràcter plurinacional de l'Estat i la coexistència d'altres nacions».

«L’Estat espanyol és. alhora, la institució que nega la sobirania que ens pertany com a nacions i l’espai polític 011 conquistar la llibertat nacional, mitjançant l’acció conjunta per configurar un estat plurinacional de tipus confederal. Aquest seria el model apropiat per a un estat plurinacional. ja que parteix del reconeixement de la sobirania de cada nació, del respecte al fet de tractar-se amb igualtat i a fomentar la col·laboració i la coordinació basades en l'equitat, la solidaritat i la llibertat de cadascuna».

«L’exercici del dret a l'autodeterminació ben entès es basa en els processos i els objectius esmentats. Aquest dret és un dret col·lectiu fonamental. Cada nació ha de poder decidir en tot moment i en tota circumstància quina vol que sigui la seva estructura política i la seva articulació administrativa i el seu nivell de dependència i d'independència respecte la d’altres instàncies»

El Partit Socialista de Catalunya en el seu document proposa utilitza el mot de «catalanisme polític» per definir el moviment que emana del fel nacional de Catalunya, sense esmentar ni reivindicar els conceptes polítics com sobirania, autodeterminació, i reconeixement de l’Estat plurinacional. La proposta la fonamenta en la federalització de l’Estat de les autonomies i en la voluntat de participar en la construcció de un model espanyol diferent de l'actual dient: «Les relacions Catalunya-Espanya i la inserció precisa de Catalunya dins l’Estat espanyol és una qüestió central del projecte catalanista, perquè, ara juntament amb Europa, és el marc on caldrà adequar el nostre nivell d'autogovern». Es rebutja la noció de sobirania quan s’afegeix: «Cal que siguem conscients que l'element que tenim plantejat en el futur del nostre país no és la qüestió abstracta de la sobirania».

Per ser coherent amb el subtítol de l’opuscle "Ara un nou federalisme», la formulació política del PSC carrega l'accent sobre el concepte de federalisme (sense definir de quin tipus), declarant «El federalisme ens ofereix el millor model en què inspirar-nos a l'hora de decidir quins són els continguts de l'autogovern de Catalunya». El nostre «catalanisme federal» convoca a la construcció d’un projecte per a Catalunya per a Espanya i per a Europa des del catalanisme progressista». Es declarem autonomistes quan exposen: «És també un moviment (el catalanisme polític) que demana o exigeix la reforma democràtica de l'Estat espanyol perquè la seva visió de les Espanyes és antagònica amb el centralisme. Tol i que el catalanisme, per la seva pròpia exigència de l'autogovern, és autonomista. Dins del catalanisme autonomista hi trobarem tol un gran corrent que és federalista».

El PSC resumeix el seu programa així: «La proposta catalanista del PSC es configura a partir de tres eixos: Catalanisme és autogovern. Catalanisme és integració i cohesió social. Catalanisme és federalisme, un projecte per a Espanya i per a Europa».

Fins aquí les dues propostes dels partits de major implantació electoral a Catalunya a les que cal afegir el programa de l'Esquerra Republicana que es declara independentista. I com sigui que els programes i propostes polítiques són per dur-los a la pràctica més tard o més d’hora. I tenint en compte que aquests comporten la modificació de la Constitució espanyola, en el futur s’haurà d’encetar un profund debat en l’àmbit de l'Estat fent una crida a la societat espanyola, com presenta la Declaració de Barcelona, per compartir i dialogar al voltant d’una cultura política d'acord amb aquesta comprensió de l'Estat i promoure una conscienciació col·lectiva que reforci la idea de la seva plurinacionalitat.

Cal resoldre una vegada per totes el vell «problema catalàn» creant una nova situació política estable i un encaix de Catalunya a Espanya sobre la base del reconeixement dels seus drets nacionals de manera que eviti que els nostres governants es converteixen en pidolaries permanents que tant ens desprestigien davant del poble espanyol de aquestes relacions Catalunya-Espanya en un marc pacífic i democràtic s'ha defugir de les antigues confrontacions estèrils, cercant els acords mitjançant una altra concòrdia.