Durant els darrers anys, el Partit Socialista de Catalunya s’ha allunyat ostensiblement dels principis ideològics que li eren propis, fins l’extrem que ja ni es qüestiona la existència del sistema capitalista. Ara, degut a l’erràtica estratègia dels seus dirigents en el present procés polític que enfila el camí cap a la sobirania de Catalunya, es juga a la ruleta russa el seu esdevenir polític en el nostre país.

L’origen d’aquest enforcall polític en el que es troba avui el PSC radica en el pacte d’articulació orgànica de 1978 amb el PSOE, que aviat fou convertit en una autèntica integració a tall d’una federació regional del partit espanyol, secularment insensible, quan no aferrissadament contrari al fet nacional de Catalunya.

 L’any 1984, vaig publicar a “el Periódico” un article titulat “El PSC y su razón de ser” que el lector podrà trobar en aquesta mateixa pàgina web i que diu: “El actual PSC en constante pérdida de su identidad es hoy un partido ideológicamente estancado, acrítico en sus bases y claudicante de sus brillantes aportaciones teóricas y doctrinales de inequívoco sentido nacionalista de hace unos años”.Aquesta línea política, que començava a deixar-se de banda, era fruit dels mandats ideològics estatutaris que integraven programes i manifests com el següent: “Els socialistes assumim plenament la lluita per la llibertat de Catalunya, la lluita perquè la nació catalana aconsegueixi el seu dret a la autodeterminació. Estem plenament convençuts que l’alliberament nacional està estretament lligat a l’alliberament de classe, a la superació de la dominació i l’opressió entre els homes”. O bé: “Un dels aspectes de la dominació i l’opressió capitalista, és l’opressió nacional”

Les dues raons de ser del PSC eren, la lluita per la transformació de la societat capitalista vers el socialisme i la lluita per l’autodeterminació de la nació catalana. La primera, com ja s’ha dit, fou llançada per la borda sense cap mena de recança ja fa anys. Respecte de la segona, els dirigents del PSC, si bé accepten la consulta pel dret a decidir (ja veurem a l’hora de la pregunta), es declaren contraris a la sobirania de Catalunya, traient-se de la màniga la reivindicació d’un estat federal que eviti el trencament de la unitat d’Espanya. En realitat, es refereixen a una federalització de la nació espanyola sense determinar si el règim o la forma política ha d’ésser la monarquia o la república federal.

Aquesta volada política gallinàcia dels capdavanters del PSC que han intervingut en aquesta decisió no els hi permet adonar-se que a Catalunya s’estan vivint els inicis de l’acció política cap llur independència davant l’Estat espanyol més important i decisiva en 300 anys d’història. Es podrà assolir o no, però a Catalunya res serà igual com abans. Per això és donable pensar que el PSC, sinó retorna als seus orígens, haurà llançat per la borda la seva suprema raó de ser: Catalunya.    

Eduard Moreno