Imprimeix

Publicat a la Revista Ateneu nº 23 de gener de 1997

Seixanta anys després s'han acomplert les paraules pronunciades per Dolores Ibàrruri en el multitudinari comiat que Barcelona va retre a les Brigades Internacionals el 15 de novembre de 1938: "Y cuando el olivo de la Paz vuelva a florecer en Espana, volved. Sois la historia, sois la leyenda."

Van sortir de Barcelona carregats de flors tardorals, de la gratitud popular i amb la promesa governamental de la nacionalitat espanyola, i ara han tornat a Barcelona tres-cents cinquanta supervivents d'aquelles Brigades Internacionals. Eren aleshores joves obrers, estudiants i intel•lectuals pertanyents a cinquanta-tres nacionalitats, els quals, deixant enrera llurs països d'origen, vingueren a Espanya per a defensar la República del feixisme que a Europa ja havia començat a ensenyar les seves urpes. Ara ens han vingut homes i dones, amb els cossos castigats pels anys, però amb el mateix compromís fraternal d'antany. Per això la bona gent d'aquesta ciutat, fidel a la memòria històrica, els han rebut amb càlides i renovades mostres d'estima i gratitud i, al Parlament de Catalunya, se'ls ha tributat un emotiu homenatge unitari amb la intervenció dels presidents de la Generalitat i del Parlament així com de l'alcalde de Barcelona. Tots els grups parlamentaris s'han sumat a l'acte, menys el Partit Popular, el qual. en consonància amb la misèria política dels seus correligionaris de Madrid i d'altres llocs d'Espanya, ha evitat la seva participació.


Dels actes celebrats a Barcelona en homenatge als veterans brigadistes, dos van resultar especialment entranyables. El primer, el del diumenge dia 10 al Fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc, en el qual un grup d'excombatents van dipositar sengles rams de flors al monument mortuori de Lluí s Companys i al de tots els morts de la guerra civil. El segon, el de l'apoteòsic comiat al Palau dels Esports, el dilluns dia 11.


En aquestes trobades absents de qualsevol mena de protocol oficial, els brigadistes es van fondre fervorosament amb un poble descendent d'aquell altre de 1938, el qual, després de seixanta anys, encara mantenia encesa la flama de la gratitud. En el recinte esportiu, un torrent d'emocions que ben aviat emplenà l'ambient va fer caure més d'una llàgrima incontinguda d'alguns dels assistents, entre els quals hi havia molta gent jove. La cosa arriba al paroxisme quan dos octogenaris brigadistes, un polac i l'altre nord-americà, amb les cordes de les seves gorges trepitjades pel cor. donaren amb llur parlament una senzilla lliçó sobre els valors humans que ornen encara aquesta generació heroica de vells lluitadors per la llibertat, per la democràcia, per la tolerància i per la igualtat social.


Aquests voluntaris de la llibertat, com se'ls anomenà al seu temps, en una Babel de llengües però amb un únic sentiment de solidaritat, la tardor de 1936, vingueren a combatre en la guerra civil que des de feia tres mesos flagel•lava els camps i ciutats d'Espanya.
Enquadrats en les mítiques Brigades Internacionals, intervingueren en els fronts de batalla més cruents de la contesa: defensa de Madrid, Jarama, Brunete, Guadalajara, Teruel, l'Ebre, etc., fins al punt que la quarta part dels seus efectius, calculats en 50.000 homes, en una mostra d'heroisme i generositat van deixar llurs vides a les muntanyes i dotades d'un país. del qual gairebé no sabien pronunciar cl seu nom. Per això, com ha declarat a la premsa el cantautor Paco Ibànez fa uns dies: "Las Brigadas Internacionales representan el ideal que muchos llevamos dentro espíritu, corazón, ética, generosidad. Ellos son un ejemplo para nuestro siglo."


Abans que Paco Ibànez dediqués aquestes sentides i belles paraules als combatents de les Brigades Internacionals, el poeta Rafael Alberti havia cantat el seu lliurament i heroisme amb aquests versos: "De este país, del otro, del grande, del pequeño,/ del que apenas si el mapa da un color desvaído./ con las mismas raíces que tiene un mismo sueño/ sencillamente anónimos y hablando habéis venido." I Miguel Hernàndez va escriure aquests altres que prenem del soneto "Al Soldado Internacional Caído en España": Si hay hombres que contienen un alma sin fronteras,/ una esparcida frente de mundiales cabellos,/ cubierta de horizontes, barcos y cordilleras,/ con arena y con nieve. tú eres uno de aquellos.

En una societat com l'actual, seduïda per la cultura de l'èxit personal i el diner i immersa en un consumisme hedonista, el gest desinteressat dels valents brigadistes de 1936 adquireix una càrrega simbòlica que, necessàriament, topa contra les vivències del nostre temps. Per això, l'acord del Parlament espanyol votat per unanimitat l'any passat atorgant la nacio¬nalitat espanyola als supervi¬vents de les Brigades internacionals (uns dos mil), constitueix un acte de justícia i de gratitud vers aquells en altre temps joves de mig món que vingueren a jugar-se la vida a Espanya i que des d'aleshores n'estan enamorats, cosa que hem pogut comprovar perso¬nalment en alguna ocasió. Aquest magnífic acte de reconeixement arriba amb vint anys de retard per culpa de l'entrellat de l'anomenada transició política que va sostreure de la memòria col•lectiva la història recent del nostre país. Però com diu el refrany, mai no és tard quan arriba i ara és motiu d'alegria que tres-cents cinquanta o quatre-cents veterans brigadistes que aquests dies han visitat el nostre país rebin la nacionalitat espanyola (una altra cosa és que per traves administratives legals no es pugui portar a efecte) i l'home¬natge del poble espanyol com una recompensa moral pels sofriments i calamitats patides en un país que no era el seu, però que ara els pertany.

Malgrat l'admiració i estima que despertaren entre la classe obrera i en els ambients pro¬gressistes i intel•lectuals del món occidental, aquests voluntaris que es van incorporar a la lluita per les llibertats a Espanya a canvi de res també van tenir els seus detractors en la premsa dretana d'alguns dels països d'origen i ja no cal dir que van rebre el blasme dels mitjans de propaganda del règim franquista, que no tin-gueren inconvenient a qualifi¬car-los com a marginats i perversos, els quals, com a mercenaris. estaven al servei de l'or de Moscou. Apreciació que, pel que hem vist aquests dies, encara perdura en certa mesura entre alguns espanyols i àdhuc entre els més alts jerarques del Partit Popular, com el president del Govern, el president del Congrés dels Diputats i l'alcalde de Madrid, que s'han negat a rebre els brigadistes amb motiu de llur visita a la capital d'Espanya que, amb tant heroisme i abnegació, van defensar del setge de l'exèrcit franquista el mes de novembre de 1936.


Però aquesta actitud negativa no ha de fer que algú s'esquinci els vestits, ja que resulta lògica i coherent amb l'origen ideològic de la majoria dels seus militants. No ens enganyem, sota el recent vernís democràtic es troba l'herència de la vella fusta franquista que va servir d'es¬tacada per encerclar les llibertats del poble espanyol durant quaranta anys. Perquè sinó, quin demòcrata pot menysprear aquells homes i dones que vingueren a jugar-se la vida desinte¬ressadament per la llibertat i la democràcia emanades de la legalitat republicana?

Gairebé sempre som d'on venim. Per això, per entendre el gest antidemocràtic, cal endinsar-se en la genètica ideològica dels personatges. Aquí trobarem la clau del problema i la seva justificació, que hom podria resumir amb la dita popular: "de porc i de senyor se n'ha de venir de mena".