Publicat a "Publico" el 25 de setembre de 2010

La fatídica sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010 situa Catalunya en el conflicte polític més greu i de solució incerta des que va iniciar la seva etapa autonòmica. Un conflicte que, alhora, afecta el Govern central per la seva corresponsabilitat en la proposta de l'Estatut de Miravet.

Tal com es recorda, la sentència del Tribunal Constitucional, que perquè no hi hagués lloc a dubtes i com una llarga lletania va reiterar més de deu vegades en el seu text “la indissolubilitat de la Nació espanyola”, obeeix a un recurs per inconstitucionalitat de l’Estatut incoat pel Partit Popular. Abans les seves cohorts d'agitprops de la discòrdia ja havien recollit una ingent quantitat de firmes contra el text, perquè “posava en perill la unitat d’Espanya”. Des d’aleshores el partit dretà no ha deixat d’erigir-se en garant de la defensa de la Constitució espanyola sota l’estendard d’un patriotisme denominat constitucional, concepte polític encunyat pel politòleg alemany Dolf Stemberg i especialment difós pel filòsof Jürgen Habermas, de la mateixa nacionalitat, durant els anys vuitanta del segle passat davant la perspectiva d’unificació dels dos Estats alemanys i com a substitut del vell nacionalisme germànic que va donar lloc al nazifeixisme criminal que va arrasar Europa a sang i foc. No obstant això, és necessari tenir en compte que la nova teoria se sostenia inequívocament en els drets humans i dels pobles, en la llibertat i en la democràcia.

Potser perquè la dreta espanyola es va adherir tard a l’esmentada doctrina política o perquè l’ha vist com un instrument per obtenir bons rèdits electorals, la seva adaptació resulta una fal·laç imitació dels principis democràtics i polítics de l’original. Per això, i pel que es dirà més endavant, seria més apropiat que el novíssim patriotisme practicat per aquest partit es denominés “patriotisme de l’article 2 de la Constitució espanyola”, que diu: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació

espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. La contundència del text, per si sola, condueix inexorablement a la reafinnació del nacionalisme inveterat unitarista espanyol. És inevitable, doncs, que la versió del PP del patriotisme constitucional basat l’article 2 de la Constitució espanyola esdevingui, en mans de la dreta reactiva, un torpede dirigit a la línia de flotació del nacionalisme de Catalunya i Euskadi.

La incompatibilitat del concepte de patriotisme constitucional habermasià amb la Constitució espanyola resulta inqüestionable per la falta d’autèntica llibertat en la seva elaboració. Tant és així que, com afirma el professor Xacobe Bastida Freixedo en el seu excel·lent estudi sobre el patriotisme constitucional espanyol, l’article 2 de la Constitució va ser imposat, fins i tot redactat, pel poder militar.

D’altra banda, el patriotisme constitucional de Habermas és del tot antagònic al redactat de l’article 2, que tanca amb pany i forrellat l’exercici del dret d’autodeterminació de les nacionalitats reconegudes pel mateix precepte, i perquè aquestes no van poder intervenir en el procés constituent per expressar lliurement la seva ^voluntat. Sense aquest requisit democràtic fonamental, segons el doctor Xacobe Bastida no es pot parlar amb propietat de l’existència d’una vertadera pàtria comuna i, per tant, “aquest article no pot ser el fonament de cap patriotisme que tingui com a base el valor de la llibertat, que segons Habermas és necessari per poder parlar de patriotisme constitucional”.

En definitiva, la redacció de la Constitució espanyola va ser un fidel reflex del procés transitori, i per j això es pot inferir que el patriotisme constitucional preconitzat per Jürgen Habermas, a dreta llei, no admetria una Constitució amb el text de l’article 2.

D’una anàlisi jurídica objectiva de l’article 2 es desprèn que, si no es modifica, serà impossible l’exercici dels drets de Catalunya com a nació, i menys per inversemblants dreceres legislatives del Govern central. Només si la Constitució reconeix el dret d’autodeterminació, que no significa necessàriament la independència -com sostenen els agitadors del Partit Popular mercès a una perversa interpretació del concepte jurídico-polític-, es podria solucionar el vell contenciós Catalunya- ; Espanya.