Imprimeix

Publicat a la Revista de l'Ateneu Barcelonès nº 4 desembre 1992

ateneu-4b

 El dia 3 de novembre de 1987, festivitat de Sant Ermengol, Bisbe d'Urgell, l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell, catedràtic numerari d'Història de l'Arquitectura i de l'Urbanisme, Jardineria i Paisatge de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya, adreçà una angustiosa instància a l'alcalde de Barcelona, fent-li saber que, atès l'acord de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i, conseqüentment, dels estudis realitzats en matèria històrica, arquitectònica i urbanística, havia redactat un dictamen sobre la Casa Sicart de la Plaça de Catalunya núm. 16, que demostrava palesament la seva importància artística, històrica i urbanística, i, per tant, suplicava que fos inclosa en el Catàleg Monumental de l'Ajuntament.

ateneu-4

La petició de l'esmentat arquitecte, avalada per la prestigiosa Acadèmia de Sant Jordi, seguint la inveterada norma de la Casa Gran, no fou contestada, actitud que es contradiu amb la promesa de l'alcalde Maragall de respondre a cadascuna de les 3.000 cartes laudatòries rebudes com a conseqüència de la celebració dels Jocs Olímpics. Finalment, com és sabut, la Casa Sicart ha estat enderrocada i en el seu lloc es construirà un edifici con ampliació dels magatzems del Corte Inglés, projectat pel despatx de l'arquitecte Oriol Bohigas, titular de la Regidoria de Cultura encarregada de vetllar per la protecció del patrimoni arquitectònic-artístic de Barcelona.

Aquesta és una trista història que s'ha d'afegir a les capbuidades anteriors de l'Ajuntament de Barcelona en la guerra declarada al patrimoni històric-artístic de la ciutat, com l'enderrocament, entre altres, de la modernista «Casa Trinxet» i la rotonda de «Can Serra», ambdues de J. Puig i Cadafalch, i més recentment una part de la fàbrica Myrurgia, una de l'escasses mostres de l'arquitectura racionalista barcelonina, obra d'Antoni Puig i Gairalt, així com la masia de «Torre Melina», del segle XVII, desfeta per l'acció devastadora de l'empresa multinacional que ha construït un hotel de luxe en el mateix indret.

L'edifici, avui destruït per aixecar en el solar a què dóna lloc una nova instal·lació del temple del consum barceloní per antonomàsia, fou construït pels comtes de Sicart i projectat per l'arquitecte Antoni Maria Gallisà l'any 1871 en un estil neogòtic, a principis d'allò que més endavant es coneixeria com l'època modernista, exponent, com aspirava en Domènech i Montaner, de l'arquitectura nacional de Catalunya.

Quant al grau de protecció, és cert que la Casa Sicart no estava inclosa en el Catàleg d'Edificis Protegits de l'Ajuntament, malgrat gaudir de mèrits suficients com demostra l'informe tècnic del Dr. Joan Bassegoda.

Però aquest detall, que és un simple acte administratiu, no pot pesar més que la cultura i la sensibilitat que haurien de tenir les autoritats municipals a l'hora de protegir el patrimoni municipal, que ho és de tots els ciutadans de Barcelona.

Altrament, atès que la Casa Sicart estava ubicada dins el Sector de Conservació del Conjunt Especial de l'Eixample de l'Ordenança sobre la Protecció del Patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic de la ciutat de Barcelona, difícilment podia ésser enderrocada malgrat que no estigués catalogada individualment, llevat la concurrència de determinades circumstàncies que, a la llum del dictamen del Dr. Bassegoda, no són d'aplicació en el cas que ens ocupa.

Ara, davant la política dels fets consumats, cal veure la reacció pública de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de les associacions veïnals i, sobretot, dels ciutadans, avui ja desen-lluernats dels fasts olímpics.

Eduard Moreno