Publicat a la Revista de l'Ateneu Barcelonès nº 3

Segons la frase «The city is the people» atribuïda a Shakespeare i que a l'alcalde Maragall tant li agradava evocar, com si fos seva, als principis del seu mandat, la ciutat és la gent. Atenint-se a tan encertada asseveració ens porta a la convicció de què la ciutat no és un ens abstracte, sinó una creació col·lectiva com a expressió formal i cultural dels seus ciutadans a través de la història.

Si donem com a bo el que s'acaba de dir, d'aquesta mateixa realitat històrica es desprèn un dret dels ciutadans a intervenir directament en la gestió municipal en tots els seus aspectes i, especialment, en aquells que definiran la forma de la ciutat i la distribució del sòl urbà. En relació amb aquest dret a participar, de què gaudeixen els ciutadans, la declaració de Barcelona en la Conclusió de la Conferència sobre Grans Ciutats, celebrada a la nostra ciutat l'any 1985, proposà: « Volem finalment destacar el valor de la ciutadania entesa com el conjunt de drets i responsabilitats dels habitants de la ciutat i la consciència que tenen aquests del seu dret de participar en la gestió de la ciutat i en l'obtenció d'un conjunt de béns i serveis. Així mateix la ciutadania suposa l'existència d'un senti¬ment de pertinença a la ciutat que està en la base de l'assumpció voluntària per part del ciutadà de les seves responsabilitats».
L'exercici del que podríem sintetitzar com «el dret a la ciutat» es troba tutelat per la Constitució Espanyola en garantir el dret dels ciutadans a participar en els afers públics, directament o mitjançant representants, comprometent-se regular la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per impedir l'especulació. Afegeix la carta magna que la comunitat participarà en les plus-vàlues que generi l'acció urbanística dels ens públics.

També el control i la participació dels ciutadans en el plantejament, que determinarà l'ús de l'espai urbà, es contempla en els principis ordenadors de les legislacions urbanístiques europeees actuals, inclosa la nostra, tot destacant si més no els que varen inspirar a la britànica «Land Community Act de 1975», en establir que essent el sòl l'únic recurs material que no es pot incrementar, la planificació consisteix en assegurar un equilibri adient entre totes les demandes del mateix, de tai manera que el sòl s'utilitzi en interès de tot el poble.

Els pressupostos bàsics d'una gestió participativa antagònica amb la forma de «fer ciutat» autoritària i burocratitzant, on els habitants no compten per a res (si no és per votar cada quatre anys), estan previs¬tos, com s'ha dit abans, en el nostre dret urbanístic vigent. En ell es preveu, tot assegurant-la, la major participació ciutadana en l'elaboració dels plans i programes urbanístics, àdhuc s'admet l'acció pública per exigir davant els òrgans administratius i els tribunals de justícia l'observança de la legislació urbanística i dels plans, programes, projectes, normes i ordenances.

Aquestes coses, com s'acaba de veure, estan contingudes en els principis doctrinals urbanístics i en el dret positiu, però en l'ordre pràctic, i per tal d'evitar que el seu exercici esdevingui paper mullat, és necessari que siguin assumides per la consciència col•lectiva de la ciutadania.

Manca, doncs, una coherència moral a l'entorn d'amplis grups de ciutadans per assolir l'assumpció voluntària que més enllà de la seva pròpia vivenda existeix la ciutat com l'objecte del seu dret. Al cap i a la fi es tracta de descabdellar una nova cultura urbana basada en el dret de cadascú per exigir que la ciutat es desenvolupi d'acord amb el plantejament urbanístic prèviament participat, de manera, que la desaparició d'un espai públic (zona verda, equipament, etc.), l'extralimitació en els paràmetres edificatoris del pla o qualsevol altre capbuidada urbanística com a conseqüència de la desviació de poder o de la corrupció municipal, afecti per igual a tots i cadascú dels ciutadans.

Amb aquesta forma de participació social no es tracta de col·lectivitzar la ciutat per asfixiar-la en mans d'una nova burocràcia municipal, sinó de saber qui té l'autèntic control per decidir el seu creixement i desenvolupament. Això és tan important que no podem deixar-ho exclusivament en mans dels representants polítics perquè tot canviant el nom de les coses sotmetin la ciutat a un model d'expansió urbanística dictat per les lleis del mercat, contrari a l'interès general com a expressió d'un bon govern. Tampoc podem deixar- la en mans d'una plèiade d'especialistes profètics de l'urbanisme que actuant com a vàlids d'aquells ens imposin solucions encaminades al seu lluïment personal.