Publicat a la Revista de l'Ateneu Barcelonès nº 2

El Poblenou i la seva façana marítima, sostreta als ulls barcelonins durant un segle i mig, des de sempre ha tingut vocació d’ésser una altre cosa. En el segle passat la burgesia, excessivament ufanosa del que era una tímida revolució industrial, la batejaren com el «Manchester Català». Seguidament com a rèplica, i davant de la crua realitat social de l’època, els obrers que eren objecte d’una explotació inhumana en les fàbriques del Poblenou van ajuntar-se al voltant d’una utopia socialitzant, i crearen una comuna a la vora del mar basada en els ideals de la llibertat i la igualtat anomenada «Nova Icària», tot emulant la ciutat paradisíaca creada pel socialista utòpic francès Étienne Cabet a l’estat de Texas.

Cal recordar que les bases i principis de la Nova Icària d’en Cabet es fonamentaven, entre altres, en què la Nació i el Poble formen una estable societat fonamentada en l’interès comú i que tots els membres de la Nació són associats, germans, perfectament iguals en drets i deures. Que l’interès comú dels associats era garantir els drets naturals i impedir que els més forts atemptessin contra els drets dels més dèbils. Que els principals vicis deia societat eren tres: la desigualtat de fortuna i de poder, la propietat individual i la moneda. Aquestes són les tres causes principals de tots els altres vicis, dels crims i de tots els desordres i de totes les desgràcies.

Però, vet ací que quan es va decidir construir la Vila Olímpica, amb 3.500 habitatges per allotjar als atletes participants en els propers Jocs Olímpics de Barcelona, l’alcalde Pascual Maragall, malgrat de pertànyer, igual que altres regidors de l’Ajuntament, més aviat a la classe social hereva d’aquella burgesia identificada amb el «Manchester Català", deixant-se portar segurament pels records juvenils utòpics i revolucionaris manifestà el seu interès que la nova ciutat, aixecada al mateix indret d’aquella altra ideada pels obrers, s’anomenés Nova Icària.

Els cents de milers de ciutadans que embadocats per la beateria olímpica han visitat la Nova Icaria (Vila Olímpica), han constatat que per les característiques arquitectòniques, per l’entorn urbà i pel preu astronòmic de venda dels habitatges, aquests, una vegada celebrats els Jocs Olímpics, necessariament aniran destinats a una minoria d’individus privilegiats per la fortuna i a la «yupperia» postmoderna urbana, màxims exponents d’una societat enfollida per l’individualisme competitiu a la recerca dels diners i el consumisme hedonista, la qual cosa, per una ironia del destí, constitueix un esfereïdor escenari als postulats d’en Cabet. No ens hauríem de sorprendre, si és que hi ha justícia divina, que les ànimes ressentides dels obrers cabetians en les nits mediterrànies surtin de ronda fantasmal per tal de foragitar aquests ocupants impostors del seu projecte de ciutat que ells, immersos en la utopia, varen concebre com una comunitat on la pau, la saviesa, l’alegria i la felicitat eren universals.

A la «Nova Icària», feta per una barreja d’arquitectes dins d’un minifundismc arquitectònic (era qüestió d’encarregar obra a tots els capdavanters i per això ara ens hem quedat sense crítics), s’ha erigit com a símbol de supèrbia de la disbauxa especuladora, dues monstruoses torres de 153 metres d’alçada, a manera de faraonisme vertical que aviat seran conegudes a tot el món com el nou colós de la mediterrània en substitució d’aquell altre de Rodas; però, això sí, amb la seguretat que mai seran considerades cap meravella del món.

Per allò que hem dit fins ara, després de més d’un segle ha tornat a guanyar l’esperit manchesterià representatiu per excel·lència del capitalisme liberal pur i dur, basat en el «laissez faire», on la ciutat és objecte de mercat sota el totalitarisme del benefici privat a través de l’especulació urbanística, en contra d’una ciutat al servei de les majories dels seus habitants que exerceixin de ciutadans lliures en una ciutat lliure, més a prop d’aquella vella utopia de la Nova Icària que un dia somiàren els obrers del Poblenou una nit de lluna plena vora del mar. Resumint: Manchester 10 - Nova Icària 0.

Eduard Moreno