Recordant Josep Pallach

 recordant-josep-pallach

josep-pallach-1

 Des que el Partit Socialista de Catalunya en la seva praxi política aviat desertà dels seus postul•lats ideològics i sobretot del compromís històric envers la lluita per la transformació de la societat capitalista, actualment empitjorada per l'era de la globalització econòmica, vinc pensant cada any, amb motiu de l'aniversari de la teva mort, a publicar un article amb aquest títol.
Ara, amb ocasió de la publicació d'un llibre basat en el record que de tu guardem algunes persones, no vull desaprofitar de fer-ho, malgrat el considerable retard. Es tracta de demanar perdó públicament, per la part que hem pertoca personalment, per les crítiques que et vaig fer, junt amb altres membres del PSC, sobre la teva concepció del socialisme i sobre els teus plantejaments d'estratègia política relacionats amb l'esdevenidor polític de Catalunya. Critiques que, davant de l'abandó dels principis doctrinals i polítics del PSC i del PSOE, amb la consabuda caiguda en picat en braços del neoliberalisme, avui resulten injustes i vergonyants.
Recordo amb tristor aquell setge ideològic antagònic a què et vàrem sotmetre per enfrontar la socialdemocràcia de signe europeu al servei de Catalunya que tu preconitzaves, i que nosaltres la titllarem pejorativament com a gestora o bomber del capitalisme, amb el socialisme autogestionari en lluita per una societat sense classes, l'autodeterminació dels pobles, la socialització dels mitjans de producció, la municipalització del sòl urbà, etc., proclamats amb fervor per una plèiade de joves, molts d'ells, fills de la burgesia barcelonina, que encara conformen l'oligarquia dominant del partit, que al capdavall, tal com han anat les coses, fins al punt que ja ni es qüestiona l'existència del sistema capitalista, aquelles agosarades formulacions ideològiques han resultat ser pròpies d'uns revolucionaris de manual, amb una incontenible vocació d'assaltants de pacotilla de palaus d'hivern de tota mena.
Aquests estèrils enfrontaments dialèctics entre Convergència Socialista i el Reagrupament Socialista i Democràtic varen frustrar la creació d'un gran Partit Socialista de Catalunya d'estricta obediència catalana que amb tota probabilitat estava predestinat a sintonitzar amb la majoria de la ciutadania del país fent-se ressò del clímax social i l'anhel col·lectiu de canvi que es vivia aleshores, per esdevenir en el partit hegemònic de Catalunya, de la mateixa manera i per semblant circumstància històrica que ho fou la novíssima Esquerra Republicana de Catalunya l'any 1931. No fou així, i aquesta es la responsabilitat històrica de les persones que amb un sectarisme irresponsable varen intervenir en el procés.
Després de la teva mort, les coses varen anar de mal en pitjor fins que finalment el teu partit es va fondre amb el PSC-C i la Federació Catalana del PSOE conformant el Partit dels Socialistes de Catalunya PSC-PSOE que, malgrat que el pacte era que el nou partit s'havia d'articular amb el PSOE, la realitat és que aviat es va integrar de tal manera que avui és el més semblant a una simple federació regional d'aquest partit, secularment insensible al fet nacional de Catalunya. Aquesta subordinació política al PSOE es demostra de forma palesa amb la pèrdua de la representació parlamentària com a grup propi a Madrid. Situació que molta gent creu que, amb el teu prestigi polític i honestedat personal, no hauria estat possible.
Tot plegat, per donar peu a la victòria electoral (amb sorpresa d'ells mateixos) de la dreta catalana que ha sabut renovar-la durant vint anys, convertint-se CIU en el partit hegemònic de Catalunya, malgrat els pactes i contrapactes contranaturals amb els governants de torn de Madrid, sense tenir en compte el seu signe ni color polític. També s'ha aprofitat d'aquest vent electoral favorable per erigir-se com l'encarnació de la força política que defensa i representa en exclusiva les aspiracions nacionals de Catalunya. Tot això, sota l'autodenominació d'un genuí partit nacionalista que, paradoxalment, el seu objectiu polític, contradiu la definició doctrinal que la ciència política atorga a aquest mot, ja que es tracta, potser, de l'únic partit nacionalista que no aspira a fer de la nació, subjecte de l'Estat
Sovint, em pregunto què hagués estat d'una Catalunya governada durant vint anys per un gran partit socialista d'inequívoca factura catalana. Deixa'm creure que la política social, econòmica, cultural, d'ensenyament, ordenació del territori i medi ambient, urbanisme, etc. serien ben diferents de les que s'han fet fins ara. Estic convençut que el nostre país, en un esclat d il·lusió col·lectiva hagués pogut seguir el camí polític de la Generalitat republicana, que, en tant pocs i difícils anys, fou, en alguns aspectes, capdavanter a Europa d'una legislació progressista al servei dels ciutadans. Això que dic, Josep, resulta versemblant, perquè la història del nostre país ens ha ensenyat que la dreta catalana, pel seus sistemes de valors i interessos econòmics i ideològics, coincidents amb els de la centralista i unitarista dreta espanyola (tret de les reivindicacions actuals de caire autonomista), ni abans, ni ara, ni mai no assolirà amb plenitud les llibertats i els drets nacionals de Catalunya, així corn, tampoc, el progrés col·lectiu en tots els àmbits de llurs ciutadans. En aquest Camí desaprofitat, Josep, és on es troba a faltar la teva necessària presència.

Eduardd Moreno